Tornem de vacances i els metges ens diuen que ens enfrontem a la síndrome post-vacacional, i que per això no tenim ganes de fer res. O siga, que com que ens n’hem anat de vacances, ara ens pesa molt tornar a la faena.

Em sembla normal: platjeta, piscineta, cervesseta, lligar per ací, lligar per allà (jo no, que m’estime molt la meua xicona :-))… i ara a vore qui es fica una altra vegada a l’oficina. Normal.

Jo, com a seguidor del Caiga Quien Caiga, crec que podem fer dues coses. O curem, o prevenim.

Curar la síndrome seria fàcil: la primera setmana en comptes de fer l’horari laboral complet, en fem només mig, o tres quarts, i així, ens n’anem acostumant a poc a poc. L’únic problema és que em sembla que els empresaris no ho voran massa bé.

Previndre-la seria més fàcil encara: no donem vacances, i santes pasqües. Si no hi ha vacances, no hi ha síndrome post-vacances. Pero ara el que no ho vorà massa bé serà el treballador.

Ahir vaig estar al concert de Wim Mertens a Lorca, emmarcat dins les activitats d’Espirelia 2004.

He de dir que sóc un gran fan de Wim Mertens, la seua música em sembla excel lent. Tinc quasi tots els seus discos i, de moment, els que més m’agraden són Integer Valor i Poema. Duia prou temps amb l’esperança que Mertens tocara a prop de casa meua, i finalment així a sigut: Wim Mertens i la seua orquestra (“ensemble”) vingueren a Lorca (a hora i mitja en cotxe de ma casa).

El concert durà dues hores i tres quarts, amb un descans de vint minuts per enmig. La primera part sigué de peces curtes i majorment dedicada a l’últim disc original, Skopos. La segona part, peces llargues i molt conegudes (Struggle for pleasure, Maximizing the audience, etc). Després, un primer bis de vint minuts (dues peces) tocades amb la banda. El públic estigué vibrant durant tot el concert, aplaudint quan escoltava començar peces genials com ara Poema (la darrera del primer bis). Veient que la gent no se n’anava, que volíem més, Mertens posà punt i final a la seua actuació eixint a tocar un solo de piano i veu durant deu minuts.

El lloc, magnífic: la Fortalesa del Sol de Lorca, al dalt de la muntanya. El públic, més de mil persones, moltes vingudes de fora. Com a nota curiosa, vaig ser el primer que comprà les entrades.

Llega septiembre y los padres que llevan a sus hijos al colegio o instituto se acuerdan de la madre que parió al Ministro o Conseller de Educación. Dicen que se gastan 100 euros al año en libros de texto y otros 200-300 el vestuario para ir al colegio, y que eso es mucho dinero.

Los padres quieren que se permita a los hipermercados vender los libros, uniformes, y cualquier cosa susceptible de ser usada en la escuela o instituto, y además con todo el descuento que el hipermercado en cuestión quiera. Aunque esto signifique el fin de las librerías de barrio y de las pequeñas tiendas de ropa de toda la vida. Ya se sabe lo que hacen las grandes superficies: venden los libros de texto a precio de coste con la esperanza (generalmente acertada) de que los padres aprovechen el “viaje” para comprar otras muchas cosas, y ahí es donde ganan el dinero.

A primera vista, parece lógico que los padres reclamen esto: los libros de texto y vestimenta para ir al cole son un un gasto enorme.

¿O no es tan enorme?

Los libros: 100 euros al año suponen menos de 10 euros al mes en libros por chaval. No me parece mucho gasto, y más teniendo en cuenta que sí hay dinero para llevar el móvil de última generación con cámara de fotos y agenda, para salir a cenar, para ir de copas (al módico precio de 5 a 10 euros la copa) y para hacer viajes. ¿Qué es más importante? ¿Ahorrar 20 euros al año en la educación de su hijo, o destruir las librerías? (con la pérdida de empleo y cultural que eso conlleva)

Respecto a la ropa, siempre que sale el tema me hace gracia. Que se gastan 300 euros al año en ropa porque el nene va al colegio. ¿Es que si no fuese al colegio iría en pelotas por casa y por la calle? A lo mejor es que está de moda el naturismo, pero lo dudo bastante. Más bien me parece pataleta de gente irresponsable.

Por supuesto, hay gente que no puede salir de copas, ni llevar móvil, ni nada de nada y el 25% de descuento le permite llegar a fin de mes, pero ¿cuánta es? ¿cubren las becas y ayudas del Estado y las Comunidades Autónomas las necesidades de esta gente? Mucho me temo que sí, y que todo esto del gasto en libros y en ropa es simplemente cuentitis de gente que no entiende lo importante que es la educación y la cultura. País.

I’m testing w.bloggar from a W2K desktop computer. I think there’s a problem with blog by e-mail, because articles don’t show in the front page, although they are present in the admin interface.

This is my first post from my new hoster (P4Host) and the new blog software (WordPress).

Old articles have been imported from Blogger, so you probably won’t ever need to go to my old blog on Blogger. Comments have been lost, though (they were not hosted at Blogger, but HaloScan). Old articles my have a weird shape, but I won’t mess with the HTML, I’m sorry.